| Naixement | Barcelona Maig de 1923 |
| Defunció | Barcelona Novembre de 2009 |
| Relacions familiars: | Esposa del també pianista Joan Torra. |
| Condició | Música, Mestra |
| Ocupacions | Pianista, professora de piano |
| Condició jurídico-étnica | Casada |
| Adscrita als moviments | |
| Vinculada a les entitats | Acadèmia Marshall (Barcelona) |
Alícia de Larrocha va viure des de petita envoltada de música: la seva mare tocava el piano (tot i que ho va deixar després de casar-se) i la seva tia era alumna d'Enric Granados. Va ser ella qui va impulsar la carrera d’Alícia i en fou la seva primera professora. Després estudià amb el mestre Frank Marshall (deixeble principal de Granados) des dels tres anys. Lamote de Grignon i Zamacois van ser els seus professors d'harmonia. Barcelona l’escoltà per primera vegada al 1929, i al 1930, amb set anys, debutà al Palau de la Música: tocà davant del pianista francès Alfred Cortot i de Pau Casals. Als 12 anys va tocar a Madrid, amb l'Orquestra Simfònica, un concert de Mozart.
La Guerra Civil frenà el seu incipient èxit a nivell nacional, però als anys 50 va reprendre amb força la seva carrera concertística i va oferir recitals a Europa i als Estats Units.
A la mort de Frank Marshall, Alícia de Larrocha es convertí en la continuadora principal dels ensenyaments musicals dels seu mestre. La seva biografia queda lligada així a la d’Enric Granados i a la de Frank Marshall. Tingué molta relació amb Frederic Mompou, de qui estrenà algunes obres (Música Callada), així com de Montsalvatge (Concierto Breve, dedicat a ella). El seu repertori és eclèctic i variat, i en els seus programes no faltaven els compositors europeus, de Scarlatti a Prokofieff. És considerada a nivell internacional com una exponent sense parangó del repertori espanyol. Iberia, de Albéniz, Goyescas, de Granados i Sanlúcar de Barrameda, de Turina son les seves peces més emblemàtiques. Amb la soprano Victòria dels Àngels no només la unia una profunda amistat, sinó també una intensa col·laboració artística enfocada a la cançó espanyola. Els crítics i altres col·legues de professió sempre han admirat la seva execució refinada i plena de matisos, hereva de l’escola pianística que Enric Granados fundà. Alícia de Larrocha no queia en l'artificialitat ni la virtuositat inútil. Segons ella mateixa explicava, la digitació era clau en la preparació d'una obra. A la tècnica li donava una importància relativa, el més important era entendre i fer entendre la música. Al 2001 va dirigir una edició integral de Granados. Ha rebut premis i condecoracions a Espanya i a la l'estranger.
New York: Dover Publications,p. 52-61
Biografia n.4077 per Clara Sanmartí Esteban
2010-09-15 14:41:12