Elisenda, de Montcada Pinós

Biografia

la monarquia. Elisenda tenia dos germans: Ot, que fou el padrí de bateig del futur Pere el Cerimoniós, i Gastó, elegit primer bisbe d’Osca i després de Girona.

El casament s’efectuà a Tarragona el dia de Nadal de l’any 1322. El rei dotà la núvia amb les rendes de Berga, Burriana, Tortosa, Morella, Torroella de Montgrí i Pals i al germà gran amb les poblacions de Seròs i Mequinensa. Ella tenia 30 anys i ell uns 55. S’instal·laren al palau reial de Barcelona i portaven una vida relativament tranquil·la. Ella intervenia en els afers d’estat donant consell com havien fet altres reines. Fou partidària del nét de Jaume II, el futur Pere el Cerimoniós, fet que aquest li agraí sempre. La reina era una dona madura, culta, bella i molt pietosa, cosa que feia que el dia a dia a la cort reial fos cordial, malgrat la rigidesa i la severitat de Jaume II.

Ben aviat Elisenda començà a interessar-se per la fundació d’un monestir de l’orde de les clarisses. El 1326 començaren les obres d’un monestir a Pedralbes i al cap d’un any l’estructura bàsica del monestir estava feta: ja es podia utilitzar el claustre, l’església estava gairebé acabada i les dependències per a monges també. El dia 3 de maig de 1327 hi ingressaren catorze monges al monestir i elegiren la primera abadessa, Sobirana d’Olzet.

El rei en el seu testament, que havia redactat pocs mesos abans de la seva mort, ratificava, entre altres coses, les donacions en rendes fetes a la seva muller. A més li deixava la corona d’or que li havia comprat al moment de les noces i moltes altres joies, teles bones i paraments de taula com una vaixella treballada feta d’or i plata.

La reina vídua ordenà que es construís un palauet al costat del monestir de Pedralbes, completament separat d’aquest. Hi va viure 37 anys. Durant aquests anys la seva intenció fou afavorir el màxim el monestir perquè no es trobés, una vegada morta ella, en dificultats econòmiques, cosa bastant habitual en el monestirs femenins. Les donacions reials gairebé ofegaren l’esperit franciscà de la vida conventual. Gestionà la construcció de l’edifici i l’ornamentació d’aquest. Pintors, com Ferrer Bassa o els germans Serra, foren contractes per embellir el monestir.

Elisenda morí el 9 de juliol de 1364. Deixà com a hereu el monestir, excepte alguns béns destinats a institucions, familiars o coneguts d’ella. Obligà a enrunar el palauet on vivia, cosa que es féu immediatament. L’inventari que es féu de la seva habitació demostra la senzillesa en què vivia, malgrat les joies i les teles bones que regalà. El sepulcre de la reina està situat tocant la paret que separa l’església del claustre, de manera que part del monument és dins l’església i part en el claustre. A la part visible des d’església la figura jacent de la reina va revestida de majestat amb corona, i pel cantó del claustre porta un auster vestit de vídua o monja, fet que indica clarament la doble vida d’aquesta dona.

la terra. Aquesta era la virtut que més complaïa els seus súbdits.

Referències bibliogràfiques

Alberti, Elisenda (2007). Dames, reines, abadesses. Divuit personalitats femenines a la Catalunya medieval. Barcelona: Alberti.

». En:Elisenda de Montcada. Una reina lleidatana i la fundació del reial monestir de Pedralbes. A cura d’Ester Balasch i F. Español. Lleida: Amics de la Seu Vella. p. 11-37.

48). Jaime II de Aragón. Su vida familiar. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2 vols.

Martínez Ferrando, J. E. (1953). Biografia de Elisenda de Montcada “Regina de Pedralbes”. Barcelona: Ayuntamiento.

. En: Sanmartí, Carme; Sanmartí, Montserrat (eds). Catalanes del IX al XIX. Vic: Eumo.

Referències gràfiques

Detall del sepulcre d'Elisenda de Montcada al monestir de Santa Maria de Pedralbes (s. XIV). Font: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/97/Tomba_d%27Elisenda_de_Montcada_(detall).jpg[Consulta28/02/2010].

Biografia n.448 per Montserrat Sanmarti Roset
2010-09-28 13:23:57