Diccionari Biogràfic de Dones - Biografia 453

Maria de Castella

NaixementSegòvia
1401
DefuncióValència
Setembre de 1458
Relacions familiars:Filla d'Enric III, rei de Castella, i de Caterina de Lancaster; esposa d'Alfons IV el Magnànim, rei de Catalunya-Aragó; germana de Joan II, rei de Castella; cosina d'Isabel de Villena.
CondicióReina, Lloctinenta
OcupacionsReina de la Corona d'Aragó
Adscrita als moviments
Vinculada a les entitats
Reial Monestir de la Santíssima Trinitat (València)
Llocs de vinculació

Biografia

Era un 12 de juny de 1415 quan la filla primogènita dels reis de Castella es casava a la catedral de València amb l'infant Alfons, fill d’Elionor d’Alburquerque i Ferran d’Antequera. Maria tenia 14 anys. Un any després del matrimoni, es convertia en reina quan Alfons va succeir Ferran d’Antequera. La forta i decidida personalitat de Maria, el seu talent polític, la intel·ligència i prudència en l’acció de govern es van poder demostrar aviat amb la lloctinència que va exercir amb el primer viatge del seu espòs a Itàlia, entre 1420 i 1423, i després, a partir de 1432, quan Alfons restà a Nàpols on moriria l'estiu de 1458. La lloctinència general recaigué en Maria, si bé en alguns períodes tingué al seu càrrec només el govern del Principat de Catalunya i el Regne de Mallorca, mentre que l'infant Joan, el seu cunyat, s'ocupava d'Aragó i de València.

Per a la història del segle XXI, marcada per la revolució pacífica de les dones, ens és plenament significativa la imatge de Maria viatjant cap a Castella per aconseguir la pau entre aquest regne i la corona catalanoaragonesa, que arriba fins i tot a plantar una tenda enmig del camp de batalla, com es relata a la Crónica de Juan II. Va haver d’exercir aquesta funció mediadora també en diversos conflictes del seu regnat: les lluites entre la Biga i la Busca per a obtenir el poder municipal de Barcelona, les reivindicacions dels remenses... com també en la permanent negociació a Corts per aconseguir els subsidis que servissin per sufragar les despeses de la guerra i de l’«aventura» italiana del seu espòs. La seva intervenció en els conflictes polítics fou una de les capacitats reconegudes, valorades i elogiades pel seus contemporanis.

S'han conservat moltes cartes signades per ella -que Jordi Rubió i Balaguer va qualificar «de notes personalíssimes, plenes de decisió i sarcàstiques a voltes»- que ens detallen els diversos àmbits d’actuació i la seva personalitat (amb alegria continguda quan fa pública la treva que ha aconseguit en la guerra amb Castella, el 1453; o quan el 1439, davant la «pestilència» general que pateixen els regnes, reclama als servidors una actitud recta i justa en el govern de la cosa pública).

Dona de profunda espiritualitat, la seva pràctica religiosa es va significar en vies diverses. Tenia uns dies assenyalats per escoltar les vídues, els orfes i els pobres, procurant administrar-los justícia i subministrar-los aliments. Va afavorir diversos convents i va ser origen de noves fundacions, a València, Mallorca, Catalunya i Aragó, totes elles de l'orde franciscana, a la qual tenia una gran devoció. La seva acció es concentrà de manera significativa en la fundació d'un monestir de clarisses de l'observança a València, el Reial Monestir de la Santíssima Trinitat (1445), comunitat que es beneficià del seu patronat i on situà entre les primeres novícies a Isabel de Villena, qui continuà l'obra fundada per la seva protectora.

Són sobretot obres de caràcter religiós, hagiogràfiques i místiques, en català, les que conformarien la seva biblioteca privada, segons l’inventari dels llibres redactat en el moment de la seva mort, i que estaven en poder de la seva donzella Elionor Sagra. Altres fonts ens donen a conèixer els lligams que va establir amb l’escriptori de Montserrat en relació a la còpia i la traducció d’obres i ens mostren altres interessos literaris de la sobirana, a part de les lectures de caràcter piadós, com ara la poesia. La seva cort, que situà de manera gairebé permanent a València, proveïda de cancelleria pròpia i formada per un teixit social i institucional important, acollí també un cercle de poetes i trobadors, de joglars i de músics.


Referències bibliogràfiques

Crónicas de Juan II de Castilla. (ed. Juan de Mata Carriazo y Arroquia) (1982). Madrid: Real Academia de la Historia.

Flórez, Enrique (1761). Memorias de las reynas cathólicas. Historia genealógica de la Casa Real de Castilla y de León, Madrid.

Núria Jornet, «La pràctica de la pau: Maria de Castella, reina d'Aragó». En: La diferència de ser dona: recerca i ensenyament de la història. http://www.ub.edu/duoda/diferencia/index.html. [Consulta: 23/02/2010].

Planas, Miquel (1907). Inventari dels llibres de Dona Maria Reyna d’Aragó e de les Sicilies. Barcelona: Tip. La Academica [Recull de Textos Catalans Antichs, Aplech II, Volum VIII].

Rubió i Balaguer, Jordi (1985). Sobre biblioteques i biblioteconomia. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Silleras, Núria (2003). «Queenship en la Corona de Aragón en la Baja Edad Media: estudio y propuesta metodológica». En: La corónica: A journal of Medieval Hispanic Languages, Literature and Cultures, 32-3, p. 119-133.

Soldevila, Ferran (1928). «La reyna Maria, muller del Magnànim». En: Sobiranes de Catalunya, p. 231-348.


Referències gràfiques

Campanar del Reial Monestir de la Trinitat (València) fundat per Maria de Castella. Font: http://campaners.com/torre/t502b.jpg[Consulta: 28/02/2010].


Biografia n.453 per Núria Jornet Benito
2010-09-28 14:09:43

Tornar Inici