Biografia
Aurúcia era una barcelonina rica, propietària de terres i cases. Tenia un alou que havia comprat al comte de Barcelona, Borrell, i d'altres terres a diversos jueus; era seu també un casal situat fora dels murs de la ciutat, entre la porta del Mercadal i la de Regomir, que sabem va ampliar amb la compra d'una altra casa propietat d'un home mort durant les razzies d'Al-Mansur. L'any 992, trobant-se malalta al llit i tement la mort, atorga i firma el seu testament. Semblantment sense descendència directa, deixa els seus béns a la gent del seu entorn més proper i especialment fa llegats per la seva ànima a diverses esglésies i monestirs i per a la redempció de captius. En aquest document Aurúcia es defineix com a deovota, i és a través d'aquesta identificació que té entrada en aquest Diccionari.
Les deovotae o deodicatae són dones que mantenen una especial vinculació a la vida religiosa. Una part d'elles les podem considerar sota el perfil de "monges", és a dir, que viuen en un monestir sota una regla; però la majoria són dones que viuen fora d'aquest marc de dedicació religiosa reglat i opten per viure la seva espiritualitat en el món, en un perfil que retrobarem més tard en les beguines o beates d'època medieval i moderna. Són sobretot dones solteres (reprenent el paper de les verges o cèlibes actives dels primers segles del cristianisme) o vídues, amb fills o sense, que apareixen als documents participant activament de la vida social i econòmica del moment, amb llibertat de moviments: venent i comprant, administrant un patrimoni personal... i que mantenen en tot cas una particualr vivència de l'espiritualitat.
Al costat d'Aurúcia, altres dones sota el mateix perfil han deixat el seu rastre en la documentació catalana dels segles IX al XI: la també barcelonina Madrona o la rossellonesa Ailó, fins l'Adalez que acompanyava la comtessa Ermessenda quan aquesta va redactar el seu testament a Sant Quirze de Besora. La mateixa Aurúcia deixava, en el seu testament, una tenda que tenia davant les portes de la ciutat, unes vinyes, un llit, un escó, dues cotes, arques, dos cubells i una pellissa andalusina a una altra deovota, Grudella.
En una història de l'espiritualitat femenina, Aurúcia representa així una via de dedicació religiosa no reglada, una pràctica religiosa que s'expressa explícitament en el terme usat per elles mateixes per nomenar la seva experiència i anomenar-se. El fet, d'altra banda, que en aquests moments existissin pocs monestirs de dones en els comtats catalans (tres monestirs femenins contra 47 de masculins), ens porta a considerar que l'espiritualitat de les dones s'estava signficant aleshores de manera diferenciada.
Avançat el segle XI, tanmateix, s'observa una progressiva regulació i canalització d'aquesta pràctica d'espiritualitat femenina (al costat d'altres com l'eremist, que també es desenvolpà de forma destacada a les zones de la Corona d'Aragó, en especial en les terres de Mallorca) vers el monacat femeni, sota l'orde benedictí.
Referències bibliogràfiques
Història de les dones a la Catalunya medieval. Vic, Lleida: Pagès editors-Eumo editorial.
Referències audiovisuals
Testament d'Aurúcia. Arxiu Capitular de Barcelona,
Biografia n.513 per Núria Jornet Benito
2010-09-28 10:52:37